Una veu buida

 

Jo tinc una gola
I una veu que em crema per dins
Que s’amaga entre les meues entranyes,
Aguaita i espera el seu moment.
Aquesta veu no és meua, encara que em pertany.
No és la veu d’un poble, però sona a poble.
Tampoc crida a res ni a ningú:
És una veu per a mirar al món
Per assenyalar llocs als que anar.
És una veu buida, que no té res concret de dir
Ni tan sols té un gran missatge
Este món ja està massa ple de grans missatges
No cal que n’hi hagen més,
I encara menys més veus.
Però aquesta no és una veu qualsevol,
Sinó la que ha de donar sentit a la resta.
Està buida com l’aire buit
que du a dins l’oxigen que respirem.
Però en volta d’entrar quan obri la boca
La veu vol eixir desesperadament.
Quan jo em buide a la fi d’ella
M’estaré omplint del món.
Entre tant, la guarde a dins de mi pacientment.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *